Un pensament musicoartístic

Les voltes del rellotge. El temps. Fracàs Èxit Ego Culpable Perquè decaure en la tristesa i acabar apàtica no et dóna la clau de la felicitat. Perquè el repte és el que et motiva a viure cadascun dels dies en els que t'han enfrascat. Perquè si no lluites quina altra opció és vàlida? La lluita és la essència de la humanitat. Començar amb il·lusió, fallar, enfadar-se amb un mateix, respirar, decaure, deixar anar, tornar a començar. La catàstrofe actua maltractant l'il·lusió però nosaltres tenim el deure i el dret d'apostar per sortir endavant. Si no qui ho farà per nosaltres? Les voltes del rellotge. El temps. Fracàs Èxit Ego Culpable Perquè decaure en la tristesa i acabar apàtica és el pa de cada set dies. Perquè quan el teu cor s'omple d'aquella il·lusió arriba la desil·lusió per explicar-te la nova situació. I caus, i caus, i caus. Perquè facis el que facis sempre caminaràs sola. Tothom ma

Encara guardo a la meva memòria trossos d'aquells passeigs en els quals la teva mà gegant em feia d'equilibri. Amb admiració contemplava aquell rostre que desprenia serenitat juntament amb una mica de timidesa. Crec que els teus ulls em miraven amb amor, però no ho puc jurar. Encara avui, mai sabré si em vares estimar de debò o era un simple truc de màgia que la meva innocència va interpretar com a realitat. Vaig perdre tantes estones pensant amb tu. Imaginant com seria tenir-te al meu costat. El que hauriem pogut ser mai serà descobert ja que vas decidir actuar fantasmagòricament deixant-me un buit que mai sabré interpretar. Ara però, el silenci s'omple amb so, i mentre el temps passa el teu record es va debilitant, fins que un dia, es farà tan petit que la realitat l'emmascararà emocionalment parlant. Perquè a part de la capacitat d'estimar que tingui una, es necessiten raons. Raons que et vas emportar sense donar-me cap explicació.

Després d'una jornada d'entrebancs, punts classificats en irritants, aspectes remarcats com a insultants, i el pas del temps, llarg però curt, constant i relatiu, s'acaba el que coneixem per temps de productivitat laboral, creativa, personal, escolar... I ja està? Estaves construint l'endemà, estàs construint l'endemà, i ja està? L'ENDEMÀ - FUTUR Temps que encara no has viscut però que en breus moments es convertirà en el teu present. I si mors ara? Quin endemà t'espera? El futur és esperança, és l'oportunitat de fer-ho millor, d'arribar a ser qui realment vols arribar a ser, i de gaudir, sobretot, de les experiències quotidianes, si més no, si vivim, no es per construir el futur sinó per gaudir del present, però, amb una certa integritat i maduresa que ens arribin a garantir la continuïtat d'aquesta vivència hedonista proporcionada pel benestar obtingut mitjançant els deures que ens pertoquen per ser individus de la societat human

Sovint, després d'una jornada molt llarga, una cançó, marcada per un ritme suau amb una melodia de piano, sumada a un silenci harmoniós (provinent de l'abandonament de l'habitatge pels inquilins restants que hi viuen), aconsegueix allunyar-me durant uns instants d'aquelles elucubracions atrafegades que irrompen cada racó de la meva ment durant el matí estudiantil. Són aquells moments en els quals la pau i la tranquil·litat de la solitud fugaç, et relaxen i et transporten a un petit núvol de benestar, on et perds una estona entre cròniques i reminiscències. I es que la complexitat humana ens invita a plantejar escenaris i aprofitar-los per enramar-nos en ells, fins i tot quan desitgem desconnectar del nostre entorn. Tot i així, no creieu que aquests instants efímers són una gratificació per haver perdurat actius durant el jorn?

Amb inesgotables hores compartides solament amb la meva ment, he arribat a la conclusió de que som la nostra ombra. Som els que ens fem mal i els que aconseguim aquell benestar balancejat descrit com a sentiment de felicitat. Cada un de nosaltres podem ser-ho tot i res, i amb els pensaments podem determinar, en certa manera, com acabarem. Deixant a part les coses externes que ens poden succeir, és clar. L'estimació cap a la nostra persona ens aconsella buscar el millor per nosaltres a una distància i temps llunyans ja que el benestar immediat a la llarga surt car i dolorós, però, sent éssers humans caiem en la paradoxa de la irracionalitat constantment, per la qual cosa és molt difícil aconseguir-ho. Amb certa intel·ligència i poca prudència els camins fàcils s'interposen amb l'ànima sàvia i el pensament raonable, i debats conjuntament amb conflictes interns se'ns mengen per dintre mentre el tot passa de llarg. I es que alguna persona en algun moment va dir que le

L'únic que desitjava era una ombra que li mostrés el camí.